Sobre mí
Hoy, 23 de abril, en Cataluña se celebra una festividad muy típica de aquí llamada Sant Jordi(es decir, San Jorge). En ella se recuerda la historia de aqule santo caballero que luchó contra un dragón para liberar una princesa y un pueblo de sus malvadas garras. Hoy ya no se celebra concretamente por eso, aunque el caballero es su icono, sino que es una celebración muy típica catalana que gusta sobretodo a la gente más catalanista porque sienten un gran patriotismo(no es que esté en contra de ellos, eh? no malinterpretemos).
Hoy, 23 de abril, en Cataluña se celebra una festividad muy típica de aquí llamada Sant Jordi(es decir, San Jorge). En ella se recuerda la historia de aqule santo caballero que luchó contra un dragón para liberar una princesa y un pueblo de sus malvadas garras. Hoy ya no se celebra concretamente por eso, aunque el caballero es su icono, sino que es una celebración muy típica catalana que gusta sobretodo a la gente más catalanista porque sienten un gran patriotismo(no es que esté en contra de ellos, eh? no malinterpretemos).
Pues hoy en los institutos tambien se celebra con una especie de "fiesta" o "festival", en el cual se hacen talleres, y luego se va a la sala "polivalent"(es decir, el gimnasio) para ver en el escenario actuaciones de música, danza, revital de poesía, y la entrega de permios literarios a los alumnos que hayan participado en el concurso. Y ahí vamos: por suerte o por desgracia he ganado el primer premio del concurso literario en la categoría de prosa, escribiendo un cuento breve. He tenido que subir al escenario, qué vergüenza, con los focos, ahí... pero bueno, ha estado bien. Me han dado un diploma y una rosa, además de una novela y una libreta-agenda.
Estas son fotos de la rosa y el diploma (de la Generalitat).
Bueno, pues ya que he ganado con un cuento, os lo pongo aquí para que lo podáis leer(aunque en junio se dará la revista del instituto y saldrá publicado allí, pero bueno).
Lo pongo primero en catalán, porque es en la lengua en que lo escribí, y es el texto original. Por si alguien no lo entiende por alguna razón lo pondrá en castellano también.
Allá va!
La pàl.lida mort dorm als nenúfars.
Lucas Serrano
L’aigua del brollador jugava amb la llum del sol i llençava llampecs brillants que ballaven rajolí avall. Sota l’aigua de la bassa les meves carpes feien cercles, lluint el roig metàl·lic d’aquelles salpicades taques que trencaven el blanc immaculat de les seves escates.
El sol lluïa esplèndid aquell migdia de primavera. La brisa era fresca, i m’acariciava els cabells, negres com l’atzabeja. M’entretenia mirant com coquetejaven les papallones, fent gala de les seves magnífiques ales, mentre les movien a gran velocitat entre les acolorides flors per crear un magnífic efecte òptic.
-Suzuko.
Vaig girar el cap lentament. Era el pare.
-Què desitgeu, pare?
-El senyor Koiichi ha vingut, i et vol veure. Per fi les nostres sospites s’han convertit en certeses. Et vol demanar la mà.
-Avui? Tan aviat, pare?
-Però filla meva, quan abans millor. El senyor Koiichi és fill d’un empresari ric, i ara està fent contractes amb empresaris de l’estranger. L’empresa del seu clan familiar està progressant molt, i molt probablement és un dels homes més rics de tot Tokyo. No em diràs que no és un bon partit.
-Però... a mi no m’agraden aquells estrangers, són molt bruscos en el tracte. Em fan una mica de por. A més, el Koiichi-san és 25 anys major que jo.
-Està decidit, no hi ha res a parlar. Ja li he concedit la teva mà. Ja que té el detall de comunicar-t’ho personalment, almenys sigues agraïda. No siguis tan egoista, pensa quin futur més pròsper ens espera si establim un lligam amb el clan Momotsuki.
No hi havia res a fer. No és que em desagradés la companyia del senyor Koiichi, de fet era un home força afable, però el fet de que fos més gran que jo em feia una mica d’angúnia, al cap i a la fi, ell tenia 43 anys i jo només en tenia 18. De tota manera, el contracte ja estava fet, es podria dir que el meu pare ja m’havia venut a un bon postor, i com que jo no estava enamorada de ningú, tan se me’n feia.
-Anem, doncs, Suzuko.
-Pare, mira les papallones. Oi que són precioses? Fixa’t com baten les ales i fan brillar cada fil del meravellós brodat de les seves ales. Ho deuen fer per atraure a alguna altra? Com és primavera...
-Filla meva, la vida de les papallones és molt efímera. Precisament per això són tan belles, però també per això són dèbils i moren. Amb aquest joc de colors no només poden atreure altres papallones, sinó insectes depredadors que les poden aniquilar. No aprenguis de la vanitat d’uns éssers tan fràgils.
Ens vam aixecar i ens vam dirigir a la meva cambra. El senyor Koiichi esperava a la sala principal, prenent un te verd. Les serventes em van abillar amb el millor dels meus kimonos, un de color de préssec confeccionat amb fils de seda i guarnit amb un brodats daurats que simulaven branques de cirerer. Quan vaig estar maquillada i pentinada vaig sortir a rebre al senyor Koiichi. Em vaig inclinar i vaig dir suaument:
- Koiichi-san , és un honor rebre’l a la nostra humil llar. Estic profundament complaguda amb la seva visita.
No vam creuar gaires paraules. El senyor Koiichi era més aviat reservat, em va demanar la mà i prou. Jo òbviament vaig accedir, tot i que la meva opinió ja havia estat triada pel meu pare i el que jo havia de dir ja estava planejat per tothom. Això era el que em molestava d’estar amb el senyor Koiichi. Tot era molt superficial, molt establert. Tot havia de ser tan perfecte i havia estat tan preparat que havia perdut qualsevol genuïnitat. Inclús el mateix Koiichi-san: estar amb ell no era desagradable però la nostra relació no era sincera, les seves paraules, serenes, eren només un estereotip preestablert.
-Aneu tots dos a admirar els cirerers. Tot just acaba de florir. Us plau l’oferiment, Koiichi-san?-va fer el pare amb tota reverència.
Òbviament ell va accedir acomodant els músculs facials a aquell somriure estereotipat que feia sempre per complaure.
Vam passejar pels jardins de la seva mansió, que eren tres vegades més grans que els nostres, una diferència que el pare esperava eliminar amb el meu compromís i posterior matrimoni. Jo anava cavil·lant en aquestes coses mentre admirava l’estany de nenúfars blancs que flotaven sobre l’aigua. A mi, tot i el que m’havia dit el pare, les papallones em semblaven fascinants, lluint tot el seu encant. Vaig decidir posar a prova el senyor Koichii per veure si era capaç de expressar alguna mena de sentiment sincer, i vaig fingir que una pinteta del pentinat m’havia caigut a l’aigua de la bassa. D’aquesta manera vaig deixar via lliure a un fil de cabells, que van caure ingràvids sobre las meva esquena, tan provocativament descoberta per l’escot del kimono. Potser en realitat ho vaig fer per a sentir-me maca, o per comprovar si era capaç, jo mateixa, de sentir alguna cosa per ell. Buscava de manera desesperada alguna reacció sincera entre nosaltres dos.
Allò no m’ho vaig imaginar. De sobte Koiichi-san em va abraçar. A partir d’aquell moment no sé ben bé què va passar. Les seves mans es van esmunyir veloçment per entre les capes del meu kimono, i ràpidament el seu pesat cos em va immobilitzar. Jo feia força per deslliurar-me’n, sense entendre ben bé què era el que estava passant, i mentre, sentia sense remei com la seda xiulava eixordadorament , a l’hora que queia cos avall. El jardí era solitari, no hi havia ningú. Ni tan sols em sortia la veu per a poder cridar, o si més no, gemegar com a símbol de protesta. El senyor Koiichi, furiós com no l’havia vist mai, s’abalançava sobre mi i em besava amb passió el coll amb els seus llavis calents. Era aquesta la passió que buscava en ell? No, no d’aquesta manera. Vaig mirar a totes bandes buscant la presència d’ algú que em pogués ajudar. No hi havia ni una ànima. Fins i tot les papallones havien fugit de cop i volta, i només els nenúfars eren testimonis, silenciosos i despietats, d’aquell terrible moment. I de sobte vaig veure el pare. Era al fons del caminet, molt lluny, immòbil. Vaig intentar cridar el seu nom, vaig mirar-lo amb la més gran desesperació, però va restar immòbil. No va moure un múscul, com si fos mort. Mirava amb satisfacció com jo queia a les mans d’aquell vell podrit de diners. Ara el meu pare ja tenia la certesa de que ell em desitjava, i que la seva filla li tenia assegurat un futur radiant. Intervenir en aquell moment podria haver significat la ruptura entre les dues famílies, i a ell ja li anava bé així. De sobte es girà lentament i marxà.
Va sortir la lluna. Ja feia 5 hores des que Koiichi–san havia mort a les meves mans. En un intent desesperat de salvar-me, li havia clavat la pinteta amagada, que tenia un extrem força punxant. Li havia clavat en un punt delicat del coll,suposo. Què ingènua havia estat. Havia volgut ser vanitosa com la papallona i, com una d’elles, havia perdut la meva glòria efímera en un instant. Un predador més fort que jo m’havia aniquilat. Ara no podia tornar a casa, no podia anar enlloc. Què em passaria quan el pare i tot el clan Momotsuki i tot Tokyo i tots els empresaris estrangers ho sabessin? No tenia escapatòria. Em feia molta ràbia, que el pare m’hagués tractat com una moneda de canvi. No podia queixar-me de res, ni tan sols m’havia pogut defensar dels braços de Koiichi-san. Què era jo?
Vaig mirar fixament els nenúfars, tan pàl·lids tan blancs tan platejats tan lluents ,a la trista llum de la lluna, com la meva pròpia pell.
Vaig abraçar les papallones, vaig abraçar els nenúfars, vaig abraçar l’aigua i la foscor de l’estany.
********************************************************************************************************
Prometo poner pronto la historia en castellano, es que ahora blogger no me deja. quien no entienda el catalan que no lea lo que viene a continuacion!
Bueno, como podréis suponer, esta historia está ambientada en el Japón de 1870, cuando Japón ya se había abierto al exterior gracias al almirante Perry en 1853(una historia que tengo que contar aún en la sección de El viejo Nippón). En aquellos años empezaron a entrar los americanos, tan extraños para los japoneses, que no conocían lo que era el mundo exterior. Eso lo he intentado reflejar en el carácter de Suzuko, que no le gustan los americanos(aunque su argumento para casarse sea muy absurdo, porque aquí los americanos no tienen nada que ver con Koiichi san. Eso demuestra que Suzuko es una niña mimada que intenta salirse con la suya como sea). Pero en este cuento tiene que madurar, y el hcho de tener que afrentar la cruda realidad de la condición de la mujer en esa sociedad tan feudal y anticuada la lleva a tal desengaño que opta por el suicido. Un final trágico típico de un cuento tradicional japonés. Debo tener mentalidad japonesa, ya, porque me pareció el mejor final para esta historia. Ah! además, los japoneses se suicidan mucho por cualquier dificultad, así que...
espero que os haya gustado! Decídme quñe os parece en los comentarios, porfavor!! gracias!!
Feliç sant Jordi!
